Frithjof Schuon

Aquesta destronament de la natura, o aquesta escisió entre l’home i la Terra, reflex de la divisió entre l’home i el Cel, ha donat fruits tan amargants que la saviesa arrelada en els símbols de la natura apareix avui com a un missatge espiritual d’importància primordial; es pot objectar que l’Occident ha viscut sempre retorns a la natura –especialment durant els segles XVIII i XIX–, però no és així com ho entenem, perquè no es tracta d’un “naturisme” romàntic i “deista”, o fins i tot ateu. El que està en qüestió no és projectar un individualisme sobresaturat i desil·lusionat en una natura profanada, això seria una mundanitat com qualsevol altra, sinó que es tracta de retrobar, des d’una perspectiva tradicional, la substància divina que és inherent a la natura, és a dir, “veure Déu a tot arreu” i no veure res fora d’Ell.