Mónica Cavallé

En la pràctica contemplativa comprenem, des de la consciència plena de la unitat de la vida, que la nostra transformació transforma el món. (…) Confiem que oferirem els nostres millors dons als altres i a la vida si som fidels al nostre propi cor, a allò que és per a nosaltres una font de sentit i d’acontentament pregon. (…) Evitem, així, el parany de la utilitat: aquell que ens duu a confondre el compromís amb l’activisme inquiet, amb l’alienació ‘compromesa’, amb una reactivitat davant les urgències i demandes immediates que eludeix l’escolta de la direcció que reclama el nostre fons, o amb la ‘consagració social’, un cop perdudes les claus de la nostra pròpia interioritat.